Quan ara fa més de dos anys que vaig arribar a Madrid procedent de Molins de Rei, ho vaig fer amb l’ànim remogut d’aquell que busca un nou inici i té por dels canvis imprevistos. Coneixia bé aquesta ciutat però aleshores hi arribava per instal·lar-m’hi. I és evident que aquell era un canvi dràstic en molts sentits, però tenia ganes de provar-ho. I ho vaig fer. I, de fet, aquí m’he quedat.
Molta gent, des de Catalunya, em preguntava uns mesos després com m’anava, si m’estava integrant, si em costava aclimatar-me. El primer que he de dir, i sense que li soni a ningú cap cançó nacionalista al cap, és que vaig tenir la forta sensació –per no dir la certesa- que havia arribat a un país estranger. No perquè jo no em considerés espanyol o fos massa català… Res d’això, res a veure: senzillament, perquè els costums i el dia a dia, sense ésser totalment diferents, ho eren suficientment com per parar a fixar-me en ells. La vida al carrer, un suau matís lúdic imprès a gairebé tot i una frenètica activitat desentesa de l’actualitat.
Un cop em vaig haver acostumat a que tothom m’anomenés Jordi (Yordi) en lloc de Sergi, vaig començar a entreveure un factor que em va sobtar molt, i era el fet que la diferència catalana tan esbombada arreu de Catalunya, allà no es coneixia. Jo em deia Yordi com em podia dir Jon Ander o Gumersindo: aquí, a Madrid, vinguessis d’on vinguessis eres un més i tenies els teus orígens, que tothom respectava. Això em va agradar. Però em va desconcertar que aquest respecte no fos fruit del coneixement, si no més aviat de la ignorància. La gent (jove, la majoria) a la qual li deia que a casa meva, a la taula, es parlaven les dues llengües, el català i el castellà, no s’ho podien creure, com tampoc s’empassaven que jo fos incapaç, per exemple, de comptar en castellà o de pensar en aquesta llengua. “¿Pero tanto catalán sabes?”, em deien, inclòs, alguns, i allò em deixava tan parat que no sabia què respondre.
Molta gent, des de Catalunya, em preguntava uns mesos després com m’anava, si m’estava integrant, si em costava aclimatar-me. El primer que he de dir, i sense que li soni a ningú cap cançó nacionalista al cap, és que vaig tenir la forta sensació –per no dir la certesa- que havia arribat a un país estranger. No perquè jo no em considerés espanyol o fos massa català… Res d’això, res a veure: senzillament, perquè els costums i el dia a dia, sense ésser totalment diferents, ho eren suficientment com per parar a fixar-me en ells. La vida al carrer, un suau matís lúdic imprès a gairebé tot i una frenètica activitat desentesa de l’actualitat.
Un cop em vaig haver acostumat a que tothom m’anomenés Jordi (Yordi) en lloc de Sergi, vaig començar a entreveure un factor que em va sobtar molt, i era el fet que la diferència catalana tan esbombada arreu de Catalunya, allà no es coneixia. Jo em deia Yordi com em podia dir Jon Ander o Gumersindo: aquí, a Madrid, vinguessis d’on vinguessis eres un més i tenies els teus orígens, que tothom respectava. Això em va agradar. Però em va desconcertar que aquest respecte no fos fruit del coneixement, si no més aviat de la ignorància. La gent (jove, la majoria) a la qual li deia que a casa meva, a la taula, es parlaven les dues llengües, el català i el castellà, no s’ho podien creure, com tampoc s’empassaven que jo fos incapaç, per exemple, de comptar en castellà o de pensar en aquesta llengua. “¿Pero tanto catalán sabes?”, em deien, inclòs, alguns, i allò em deixava tan parat que no sabia què respondre.
D’aquí, naturalment, vaig deduir que seria molt difícil fer entendre a aquella gent coses tan complexes com ara la convivència lingüística, el bilingüisme natural, les característiques pròpies del caràcter català, les diferències fortes que hi ha entre lleidatans i tarragonins, o gironins i gent de Can Fanga. Senzillament, tot allò quedava fora dels seus coneixements. Vaig concloure que hauria de portar-los a cadascun d’ells una temporada a Catalunya per tal de fer-los entendre la veritable cultura catalana: la del cinturó industrial de Barcelona, la totalment castellanitzada de barris de la capital com ara Pedralbes o el allunyat món rural de Girona o Lleida, on el castellà moltes vegades es parla poc i malament.
Mai, en cap moment, he tingut un sol problema per ser un català que viu a Madrid. Amb ningú. Però gosaria dir que tampoc pot haver-ne tingut un basc, un gallec o un canari que no hagi faltat el respecte a ningú. Possiblement perquè aquesta és una ciutat feta de trossos de tot un país. Una ciutat que és la que és precisament perquè l’ha feta gent vinguda de tots els racons de la península (i les illes) i que han après a conviure uns amb els altres amb tota naturalitat. Uns iguals als altres.
I aquí està la principal dificultat de transmetre el fet diferencial català. Per als madrilenys, els catalans som com els manxegos, o els valencians, o els asturians. Som d’una altra comunitat, ni més ni menys, i no entenen per què hi ha gent de Catalunya que diu que no és espanyola. “¿Pero qué quieren ser entonces? ¿Franceses? ¿Europeos?”, i amb aquest pensament es queda molta gent que creu que el que es tracta de defendre des del nacionalisme català és la cultura, però no la realitat. “Pero si a mí me parece muy bien que habléis catalán y que bailéis sardanas, claro que me parece bien, ¿pero por qué no me podéis hablar en castellano cuando voy ahí?”, diuen d’altres, un tant ofesos, i jo tracto de dir-los-hi que sempre és així; que la majoria et parlaràn castellà quan se n’adonin que no vius a Catalunya, i que s’haurà aixecat aquesta barrera imaginària que a la resta del país s’entossudeixen a fer creure que existeix. És evident que existeixen faccions dures que voldrien que només es parlés castellà, però puc assegurar que no són, ni molt menys, la majoria.
El veritable repte és transmetre el que som, no el que volem. Reclamar més autonomia o més transferències ens ajudarà a ser més rics i més orgullosos, possiblement, però no ens ajudarà a fer-nos entendre. I aquesta és la més necessària variable per poder conviure amb respecte, tal i com hem fet gairebé sempre a Catalunya.
Jo, que sóc molt punyetero i m’agrada punxar els ànims d’uns quants, sempre dic que he d’anar a renovar-me el passaport cada cop que tinc que tornar a Molins, i molts s’emprenyen, però sempre de mentida, perquè saben que ho dic senzillament per treure llenya del foc. També els dic que sóc un espia del Govern (i dic Govern amb fort accent català), que he aterrat secretament a Madrid per catalanitzar-los a tots, i tothom riu i em diu que tempto molt a la sort. Però poc a poc els que m’envolten han après coses de Catalunya que no s’havien ni imaginat. Ja no es sorprenen de que parli en català amb els meus pares quan els truco per telèfon, porque es raro que no tengas nada de acento catalán. Jo responc que sóc bilingüe, i es queden fascinats davant aquesta mena de capacitat estranya que tenim. La majoria ho valoren. La mateixa majoria està enamorada de Barcelona i molts d’ells em pregunten com dimonis vaig poder canviar-la per Madrid. De tota manera, n’hi ha molts que no et poden dir ni una paraula de Catalunya si els treus de Barcelona. Desconeixen les variants dialectals del català; no saben que a Lleida es parla amb la E i la majoria posen uns ulls com unes taronges quan s’assabenten que una ciutat sarda encara parla (i cuida) el català.
No podria detallar-vos aquí quins són els components que formen el “fet diferencial” català, però possiblement tots els sabem. I si no els sabem, els notem d’alguna manera i els tenim integrats a la nostra vida. Espanya, avui en dia, és una barreja de fets diferencials que a Madrid conviuen com a pocs altres llocs del país. La clau és que cadascun d’aquests fets no es confonguin amb els altres. Que cadascun tingui el seu color propi, la seva forma, i que el puzzle final sigui una imatge gran de convivència i diàleg fluid.
Mai, en cap moment, he tingut un sol problema per ser un català que viu a Madrid. Amb ningú. Però gosaria dir que tampoc pot haver-ne tingut un basc, un gallec o un canari que no hagi faltat el respecte a ningú. Possiblement perquè aquesta és una ciutat feta de trossos de tot un país. Una ciutat que és la que és precisament perquè l’ha feta gent vinguda de tots els racons de la península (i les illes) i que han après a conviure uns amb els altres amb tota naturalitat. Uns iguals als altres.
I aquí està la principal dificultat de transmetre el fet diferencial català. Per als madrilenys, els catalans som com els manxegos, o els valencians, o els asturians. Som d’una altra comunitat, ni més ni menys, i no entenen per què hi ha gent de Catalunya que diu que no és espanyola. “¿Pero qué quieren ser entonces? ¿Franceses? ¿Europeos?”, i amb aquest pensament es queda molta gent que creu que el que es tracta de defendre des del nacionalisme català és la cultura, però no la realitat. “Pero si a mí me parece muy bien que habléis catalán y que bailéis sardanas, claro que me parece bien, ¿pero por qué no me podéis hablar en castellano cuando voy ahí?”, diuen d’altres, un tant ofesos, i jo tracto de dir-los-hi que sempre és així; que la majoria et parlaràn castellà quan se n’adonin que no vius a Catalunya, i que s’haurà aixecat aquesta barrera imaginària que a la resta del país s’entossudeixen a fer creure que existeix. És evident que existeixen faccions dures que voldrien que només es parlés castellà, però puc assegurar que no són, ni molt menys, la majoria.
El veritable repte és transmetre el que som, no el que volem. Reclamar més autonomia o més transferències ens ajudarà a ser més rics i més orgullosos, possiblement, però no ens ajudarà a fer-nos entendre. I aquesta és la més necessària variable per poder conviure amb respecte, tal i com hem fet gairebé sempre a Catalunya.
Jo, que sóc molt punyetero i m’agrada punxar els ànims d’uns quants, sempre dic que he d’anar a renovar-me el passaport cada cop que tinc que tornar a Molins, i molts s’emprenyen, però sempre de mentida, perquè saben que ho dic senzillament per treure llenya del foc. També els dic que sóc un espia del Govern (i dic Govern amb fort accent català), que he aterrat secretament a Madrid per catalanitzar-los a tots, i tothom riu i em diu que tempto molt a la sort. Però poc a poc els que m’envolten han après coses de Catalunya que no s’havien ni imaginat. Ja no es sorprenen de que parli en català amb els meus pares quan els truco per telèfon, porque es raro que no tengas nada de acento catalán. Jo responc que sóc bilingüe, i es queden fascinats davant aquesta mena de capacitat estranya que tenim. La majoria ho valoren. La mateixa majoria està enamorada de Barcelona i molts d’ells em pregunten com dimonis vaig poder canviar-la per Madrid. De tota manera, n’hi ha molts que no et poden dir ni una paraula de Catalunya si els treus de Barcelona. Desconeixen les variants dialectals del català; no saben que a Lleida es parla amb la E i la majoria posen uns ulls com unes taronges quan s’assabenten que una ciutat sarda encara parla (i cuida) el català.
No podria detallar-vos aquí quins són els components que formen el “fet diferencial” català, però possiblement tots els sabem. I si no els sabem, els notem d’alguna manera i els tenim integrats a la nostra vida. Espanya, avui en dia, és una barreja de fets diferencials que a Madrid conviuen com a pocs altres llocs del país. La clau és que cadascun d’aquests fets no es confonguin amb els altres. Que cadascun tingui el seu color propi, la seva forma, i que el puzzle final sigui una imatge gran de convivència i diàleg fluid.
Sincerament, crec que és possible. Estimo Catalunya de la mateixa manera que estimo Espanya, i sospito que això no té res a veure amb un sentiment patriòtic. Té a veure, i molt, amb la perspectiva que li apliquis a les teves idees i és feina de tots aconseguir que qui té més dificultats en aplicar perspectives obertes ho faci amb la nostra ajuda.
I aquí pots escriure quan vulguis!
Et trobo a faltar.
Petonets.
2 comentaris:
HI HA POCA GENT QUE PENSA COM TU.NECESITAVA ESCOLTAR PARAULES COM LES TEVES, JO TAMBÉ TREBALLO A MADRID.GRACIES
I no estàs d'acord amb el que dic?
Publica un comentari a l'entrada